"Coses de la providència"

El conte “Coses de la providència” està escrit per Pere Calders, un escriptor nascut a Barcelona, el 29 de setembre de 1912. Va ser un escriptor i dibuixant català. Conegut sobretot per la seva faceta de contista. A més dels contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics. Pere Calders va morir el 21 de juliol del 1994, amb 81 anys.

Aquest text se centra en la experiència extraordinària i per dir-ho d’alguna manera absurda que viu el protagonista. Un bon dia, un bon home decideix fer un passeig, ja que s'havia llevat feliç. En tornar a casa, s'adona que ha oblidat les claus i en trucar es troba que, en comptes d'obrir-li la porta la minyona, ho fa un senyor vestit igual que ell, a qui no coneix. Confòs, es troba tota una família vivint a casa seva i ell no pot demostrar que hi viu. Al principi el prenen per boig, però després el pare, sospitant que pot ser un pretendent de la seva filla, el convida a dinar. El protagonista, rendit, hi accedeix. Ell encara no es podia creure el que estava passant. Després d’una lleu discussió amb l’Ernest, l’home de mitja edat, va conèixer la seva família, la seva filla Clara, la seva dona Dolors i els dos nens petits. I quan la família s’havia acostumat a la seva presència, ell encara no es podia creure res.  Després de dinar, torna a reclamar casa seva i aleshores, el cap de família li explica una història que li havia passat quan era jove, i que pretén que és igual que la del protagonista.Així l’Ernest obta per parlar amb ell i explicar-li que si això passava era per alguna cosa, tal com li va passar a ell amb la Dolors. En totes dues, diu, la Providència posa al davant una vida futura de la qual no podem escapar. Al final, el protagonista es casa amb la filla de la casa, la Clara. i no sap si ha fet bé o no.

Aquest conte de Pere Calders no te cap relació amb el llarg de la seva vida, tot el conte es una situació que ell va imaginar i després va plasmar.

El conte consta de les tres parts bàsiques:

-La introducció seria des del començament fins al punt 9 de la 1era part. Ja que és quan s’adona de que s’havia oblidat les seves claus i en el moment de tocar la porta es troba amb una situació totalment desconeguda. Llavors comença l’acció, la història del conte.

-El nus d’aqui endevant fins al començament de la història de l’Ernest amb la Dolors. Aquesta història és la que porta al protagonista a prendre una desició final.

-I per tant, aquí comença el desenllaç de la història.  A partir del començament de la història ja comença a plantejar-se una desició final. (La desició que el protagonista es casi amb la Clara).

Els personatges que apareixen en el conte son el protagonista que es un noi jove, la Irene que es la seva serventa i es vella, l’Ernest que es un senyor gran, la família de l’Ernest es a dir la seva dona els seus dos fills i la Clara que es més gran, que els seus germans. Sobre els personatges no sabem gaires coses ja que l’escriptor Pere Calders no solia dedicar massa temps a la seva descripció, ens dius coses justes i puntuals com per exemple lo de el bigoti o l’edat aproximada de els personatges, resumidament, no fa una descripció amplia de els personatges, es a dir no sabem gaires coses sobre ells.

Pere Calders fa ús de l’ironia , l’humor, la fantasia, i  l’absurd. També fa servir un context totalment normal i quotidià en el qual els protagonistes viuen situacions bastant fora de lloc, que provoca el desconcert en el lector. Els contes de Pere Calders destacaven per ser irònics i a vegades fantasioses, i aquest text presenta un punt bastant irònic. La llengua es senzilla i comuna, fa ús de el registre estàndard, i fins i tot col·loquial, el vocabulari que utilitza per narrar els fets és una mica complex, tot i que el seu llenguatge és accessible.

El text està situat en una época de Guerra Civil poder i de pocs recursos, som conscients d’això quan el protagonista descriu la situació que estàn vivient en aquell moment tant dur.

Roma del revés.

Fa uns quants anys que visc a la Via Nazionale, a Roma, és un dels carrers principals, d’entre aquells que quan s’obre la porta del portal, t’envaeixen aquelles extravagants veus de la gent i respires la vida de la ciutat en un estat òptim. Considero que poca gent pot sobreviure als carrers més inundats de Roma o al seu enorme turisme i a la multitud de persones cada dia. Encara que es pot considerar que mai t’avorriràs en un d’aquests. En canvi, la cosa passa a ser diferent quan ja no tens a la persona que t’entretenia per aquells carrers. Just quan surts per la porta, respires l’hivern i ja no sents la seva escalfor, t’adones que a vegades no es pot evitar caure a terra esvaït. 

Avui es compleixen els tres anys de la mort de la meva enamorada. Dic enamorada perquè tots dos creiem abans en l’amor de la nostra unió, que en l’amor dipositat en una aliança de matrimoni per sempre, arriscant-te a perdre tot aquest amor, com es perden els matrimonis divorciats o els amors de dos mesos. Ella, Isabella, havia estat amb mi sempre, gairebé a diari, els nostres pares eren companys de la universitat i sempre ens veiem entre sopars i sortides familiars. Mentre els nostres pares es prenien el cafè, nosaltres ens llegíem contes com adults, o ens escapàvem i preníem el millor gelat de la ciutat, a la gelateria Giolitti. Al passar a l’institut, els seus pares varen decidir que aniria a un centre privat, i llavors es van mudar als afores. En aquell temps ens veiem poc, potser una vegada al mes sopàvem tots o sortíem per la ciutat com feiem abans. He de confessar que em vaig acostumar a la soledat, considerant que ella era la millor i única companyia que tenia. Però, poc temps després, els seus pares es van separar. Les nostres quedades com a dues famílies s’havíen acabat, ara ja mai més tornaria a refer la meva relació amb ella. Era definitiu, o almenys això creia. 

Després d'un any i mig vaig comprovar que això no seria així per sempre. Un dia qualsevol em vaig despertar, i vaig escoltar la seva veu, ella era a casa. Mai oblidaré la màgia d'aquell dia. Llavors em vaig vestir com un boig i vaig baixar a saludar la meva millor amiga en el record. La vaig abraçar tan fort que amb prou feines em podia creure que contenia tanta emoció en mi mateix. Els meus pares al igual que jo estaven encantats de tenir-la a ella com a visita. Després d'una bona estona en família parlant sobre el dia a dia, vam decidir anar a fer un passeig pel centre de la ciutat com era de costum, tornar a explicar-nos les coses i recuperar el temps perdut. Ella em va explicar que tornava a la ciutat com abans, però ara només amb la seva mare. Ella era molt forta, tot just, en aquest moment vaig poder veure el dolor que patia per la separació dels seus pares, sovint deia que si ells no volien, la primera a donar suport a una separació seria ella. Em parlava com si no haguessin passat els dies separats, com si mai hagués estat lluny i mai ens haguéssim trobat a faltar. Va ser just en aquell moment, quan em vaig adonar que mai podria viure sense ella.

En aquell moment teníem 17 anys, érem joves sense saber encara el que volíem per al nostre futur. La nostra història com una alguna cosa més que amics va ser a partir dels 18 anys, va ser a la Fontana di Trevi, travessant-la vam veure una parella, el noi va demanar matrimoni a la seva enamorada, i ella va dir que si. La Isabella, que era un sac d’amor, estava entusiasmada així que la vaig abraçar, i vaig poder sentir tot el seu calor i la seva dolça olor. Llavors em vaig separar molt a poc a poc, ella em fregava amb les seves mans a l'esquena, i m’acariciava, era encantadora. Era un noia tan vital, contenia emoció al seu interior, suposo que sona massa típic quan l'escoltes, però quan es diu, sona esplèndid. M'encantava, ella com a persona, com a noia, com a nena, simplement m'encantava. I és un sentiment que costa de comprendre. No t'expliques com pot fer-te sentir tan bé una sola persona. No vols res més, només quedar-te al seu costat. En el moment de separar-me, vaig fregar la meva galta amb la seva, vaig notar la calor de la cara, era suau, i feia bona olor. La vaig mirar als ulls i em vaig apropar, tal com s'acosten els pares als nadons quan dormen, lentament i amb tota la confiança que podia oferir. Ella em va mirar als llavis, en aquell moment vaig saber que això era un si. Vaig poder comprovar la suavitat dels seus llavis i l'encant del seu amor. Oferia tranquil·litat, ella era un oceà de pau, i alhora una extraordinària diversió.

Llavors vam començar una història, o alguna cosa, simplement un curiós interrogant. Una cosa així com "?" I res més. Però dins d'aquest "?" Estàvem només jo i ella, aquest "?" Era la meva única salvació, el meu espai de felicitat segura. Després d'uns mesos vam decidir trencar aquest interrogant i passar a formar una parella o una mica més estable, vam decidir posar-li el nom "nuvis", ja se que és comú, però no es pot dir d'una altra manera ...

Després d'uns quants anys, concretament cinc, de viure tantes coses junts i encara i més increïble, seguir junts, vam decidir prendre el nostre espai. Vam llogar un pis al carrer on estava la nostra gelateria preferida, al carrer Via degli Uffici del Vicario, i just unes passes més endavant teníem la gelateria en la que havíem compartit tants de moments i històries, La gelateria Giolitti. Encara ho penso i segueixo sense creure-ho, vam passar tants moments, vam superar tantes coses, vivim i gaudim dia a dia, discutíem i ho arreglàvem, funcionàvem com a parella. La convivència amb ella era encantadora. La confiança era el millor, les coses boniques, els detalls ximples, les dutxes en companyia, les torrades amb cors de melmelada i les nits en blanc junts preocupats per com pagaríem les despeses de la nostra petita casa. Doncs crec això era convivència en parella. I la veritat és que no se'ns donava gens malament.

A ella li encantaven els jocs de paraules. En sortir de casa sempre deixava alguna cosa escrita per allà, una cosa que podia veure just al despertar o cinc minuts abans que ella arribés. I majoritàriament, recordo Roma per l’amor, la Isabella sempre deia que Paris era la ciutat de l’amor, però que a diferencia, Roma era l’amor. Al principi no havia caigut en aquest detall tan ximple, i es que Roma llegit del revés sembla ser que dona la meva paraula preferida, amor. La Isabella sempre ho deixava escrit per casa, i jo en algun moment del dia ho trobava. Intentava mai buscar-lo, doncs crec que l’amor no es busca, simplement apareix i t’envaeix. 

Però tot no podia ser felicitat en la vida, no? Va arribar el moment del dolor, de patir, del plor dins de la comèdia. I aquest dolor va ser molt més del que mai vaig poder imaginar. La Isabella em va confessar que feia un any li havien diagnosticat leucèmia. Leucèmia limfocítica crònica. Feia un any els metges havien dit que no creien que això anés a més, que el tractés com una malaltia amb la qual conviure, i no com tan real càncer, simplement que es cuidés van dir. Però això després de passar nou mesos més no va ser l'acordat. Ella va morir.

L'únic que intento recordar del dia de la seva mort, és la meva paraula preferida, potser sembli egocèntric, però després d'uns quants anys, vaig decidir oblidar-me de tota la resta, dels seus dolors, de la seva febre i sudoració provocada pel càncer, del seu cansament i debilitat, de tots els seus símptomes amb els quals vaig conviure uns cinc mesos, desitjant que tot passés, desitjant que tot fos fora, que aquell vell so de la Via Nazionale recorregués a mi i m’inundés amb aquelles esplèndides vides. Desitjant tornar a trobar-me la meva paraula escrita pels matins i desitjant tornar a veure-la radiant, i olorar la seva fragància. Vaig decidir quedar-me amb aquesta paraula, i vaig pensar en el significat d'aquella durant molt de temps. I no entenia com una paraula podia contenir tant d’amor i tristesa alhora. Totes les llàgrimes, tot el dany provocat, tot el sofriment, també es basa en l'amor... I encare així, estava convençut de desitjar caminar pels carrers de Roma un altre cop amb ella, tornar a passar pel Coliseu, o pel gran Foro Romà, era un dels nostres llocs preferits, entràvem i un cop dins podíem passar tota la tarda que mai tindríem prou. Tornar a assentar-nos a les escales de la Piazza di Spagna, amb tota la multitud i menjar pels carrers gaudint de la grandiosa gastronomia italiana. O simplement caminar al seu costat i recórrer d'una punta a l'altre Roma, per a poder menjar un altre gelat amb ella… 

Pintar grafits, un art o embrutar parets?

Actualment, les parets de tot el món s’han convertit en més que simples estructures, ara són el lloc perfecte per deixar el rastre de tots aquells que saben fer-ho mínimament bé. Els grafits són considerats vandalisme continua i inconcientment sense una valoració prèvia del grafit o del que vol expressar. Certament en la seva majoria són grafits sense cap valor moral o social, però també hi ha una gran part que té el valor suficient com per poder conciderar-lo art. Les manifestacions artístiques han evolucionat amb el temps, podem considerat el grafit un art o forma d’expressió del nostre temps.

Ara bé, aquest art s'enfrenta continuament amb les sancions jurídiques, les normes generals sobre el comportament o conducta dels ciutadans, afirma que “queda totalment prohibit esgarrapar, embrutir, escriure o dibuixar en les parets, façanes i portes d’edificis”. Però tot i així, ens adonem que els grafiters no s’han pres pas seriosament les normes generals, tot tenint en compte que si són descoberts, hauran de pagar una multa de fins 300 euros, depenent del dibuix, ja que es consideren infraccions greus. Els llocs més comuns on pinten els grafiters  són les parets d’alguns bancs, o altres llocs semblants, ja que són de “granit”, per tant, la tinta s’absorbeix i no hi ha possibilitat de treure-ho, sinó canviar la paret.

El la majoria de països, els grafits podrien ser considerats un atac a la propietat privada i per això s’apliquen càstigs jurídics. Certament massa grafits en un lloc determinat afecta el valor d'algunes propietats, espatllen les parets i fins i tot monuments de les ciutats. I doncs així també espatllen paisatges, influeixen sobre el desenvolupament del lloc, tan turístic com comercial. Així doncs acaba generant-se un mal ús dels recursos públics, perquè molts diners emprats en treure grafits, podrien utilitzar-se per altres coses en bé de tots.

Tot i les molèsties ocasionades a algunes persones, el grafit es podria considerar un art. Si està ben fet, aquest és agradable de veure i afavoreix a la ciutat en lloc d’espatllar el nostre entorn. Un grafit en bon estat reflecteix realment el que sent la persona, ofereix als joves una possible forma d’expressar-se, en especial a qui no té altra forma de fer-ho per motius econòmics. Ja que els materials són barats en comparació a altres tipus d'arts i facilita aquesta manifestació a persones amb pocs recursos. Així doncs també podríem considerar-ho possitivament una forma no-violenta de protesta. Persones realment bones, poden fer meravelles.

Sense grafits potser ens podríem estalviar molts problemes, però, sense algunes obres realment bones, no tindríem la sort d’apreciar diferents tipus d’arts, o la sort de somriure i pensar en l’art generat en qualsevol lloc, com a art de veritat.  

Gat negre.

Aquest comentari de text és sobre “El gat negre”, de l’autor Edgar Allan Poe. Aquest va néixer a Boston, el 19 de gener del 1809. Els seus pares van morir quan ell encara era un nen i en aquell moment va ser acollit per un matrimoni de Virginia, encara que mai van arribar a adoptar-lo oficialment. Va entrar a l’exèrcit per un període curt.

Va convertir-se en un escriptor, crític, poeta i periodista. Treballava a llocs on el sou era escàs, però li deixaven publicar els seus relats i tenia l’oportunitat d’arribar a la fama. És reconegut com un mestre universal dels relats curts i especialment recordat pels seus contes de terror.

Edgar va morir el 7 d’octubre del 1849, amb una edat de 40 anys de vida, després de la mort de la seva dona al 1847. Durant un temps es va sospitar que la seva mort estava relacionada amb l’alcohol i un aturada cardíaca, però mai es va descobrir.

El nostre autor va publicar al periòdic “Saturday Evening Post” de Filadelfia l’any 1843, un dels millors contes d’horror: “El gat negre”. Es tracta d’un conte fantàstic propi del Romanticisme, al segle  XIX, ho podem deduir per l’ambient gòtic i el tema anguniós i macabre del text.

El gènere literari al que el text pertany és la narrativa i com a subgènere és un conte de terror. Enfoca el misteri i la bojeria, en el text veiem molts moments o situacions bastants macabres, com per exemple: la mort del gat negre penjat al jardí, o la descripció del moment en el qual assassina la seva pobra dona i la imatge d’ella mateixa emparedada dins del soterrani. Clarament l’objectiu del text és desenvolupar inquietud en el lector.

En el conte ens expliquen uns fets amb uns tocs macabres, segons el nus, l’home en un passat va matar al seu gat negre, no sabem el perquè, però des d’aquest moment els pensaments el torturen i el segueixen turmentant. Després d’un temps d’aquest crim, ell troba a un gat negre gairebé exacte al seu, però amb una petita i a la vegada molt significativa taca blanca al pit. Ell el porta a casa i amb la seva dona decideixen adoptar-lo. Després de tenir uns dies a l’animal, l’home comença a odiar-lo, en part perquè aquest animal no el deixava tranquil, el perseguia a tots arreu i perquè aquest mateix fet li recorda el seu altre gat i el crim que ell havia comès. Llavors, un dia l’home intenta matar el gat després de sentir-lo entre les seves cames i enfadar-se amb l’animal, la seva dona intenta impedir-li i sense pensar ell li dóna un cop sec al cap de la dona i mor a l’acte, l’home decideix emparedar-la al soterrani. Des d’aquell mateix moment l’home descobreix la desaparició del gat. I doncs aquí continuaria el desenllaç del fragment.

El conte fa servir un registre formal, amb un llenguatge estàndard. Fa servir moltes paraules amb un to totalment macabre, també utilitza molts adjectius relacionats amb el mal. Com per exemple: horror, mort, crim, bèstia, irracional, desgràcia, sinistre, fúnebre... “Oh, fúnebre i terrible màquina d’horror i crim, d’agonia i de mort...”.

El nostre relat comença amb un ritme tranquil, més aviat normal, i a mida que van succeint els fets, el ritme s’accelera i comença amb oracions més curtes i ràpides, per causar l’intriga i el misteri en el lector.

Alhora podem veure que la forma d’expressió predominant en el fragment és la narració. El narrador és en primera persona i parlen d’un estil indirecte, és un narrador intern i protagonista, podem comprovar-ho en el text per que l’home relata els fets des del seu punt de vista i són fets que ell mateix viu.

Exemple: “La meva muller m’havia fet observar...”. També trobem diferents recursos estilístics al text, entre aquests predominen les comparacions i també podem trobar símils o metàfores com per exemple la taca blanca en el gat negre.

Els espais físics on ocorren els fets són diversos, l’home des de la cel·la on és i, per altra banda, la seva casa i el soterrani on acaba emparedant la seva dona. Crec que l’autor intenta situar-nos el passat i ho fa amb aquests espais diferents, la cel·la en el present i la casa en el passat. L’ambient del conte és de temor i a la vegada de molta seguretat per part de l’home.

El personatge principal és el protagonista. No podríem definir-lo del tot ja que només tenim una part del conte. Segons el que llegim al principi, era un home dòcil i bondadós amb una gran afició pels animals, però tot el seu caràcter desapareix en el moment que ell comença a beure i es converteix en un persona mal educada, perversa i irritable, totalment violent i capaç de fer veritables atrocitats, també veiem que és una persona amb preocupacions i podríem deduir que no ha tingut un passat molt tranquil. Diria que és un personatge rodó, suposo que durant el text sencer i amb el desenllaç del relat podríem veure altres característiques més del personatge.

Psicològicament parlant del text podríem comentar la taca blanca per simbolitzar el bé dins de tot el mal. I el fet de que la taca es converteixi en la forca indica un sentiment de culpabilitat per part del personatge.

El text m’agrada, és una lectura que hagués fet pel meu compte, i comentar-la de la forma que l’hem comentada em sembla genial. A partir d’aquests comentaris ens adonem de coses que durant una primera lectura no pensem. En aquest compte descobrim sentiments molt diferents al mateix temps a partir dels personatges. És a dir, els sentiments contradictoris dels personatges, com l’odi i afecte del protagonista pel seu gat alhora.

La mà dissecada.

L’autor d’aquest relat anomenat Guy de Maupassant, va néixer al castell de Château de Miromesnil (França), el 5 d'agost de 1850. Als 12 anys, queda sota la tutela de la seva mare davant la ruptura del matrimoni dels seus pares. A més de la ruptura dels seus pares, la joventut de Maupassant va ser marcada amb dos fets que va perllongar posteriorment en els seus escrits, el primer es refereix a la seva fugaç amistat amb el poeta anglès Algernon Swinburne, personatge fosc i morbós, de qui hereta el record material de "La mà dissecada". El segon, és la seva llarga estada a l'institut eclesiàstic de Iveto, on la tancada i l'estricta disciplina el submergeixen en greus estats depressius.

Ja gran, la seva inclinació per la literatura és segura, i sabent que ser escriptor significa tenir un segon ofici per subsistir, comença a treballar en el Ministeri de Marina, on va estar des de 1872 fins a 1878, i després en el Ministeri d'Instrucció Pública, entre 1878 i 1880. Per fugir de la rutina i per satisfer una sexualitat particular, Maupassant es relaciona amb el món de les ribes del Sena, principalment amb les seves dones. Assisteix i participa activament de les rústiques orgies, organitza una societat secreta, la dels «Crépitiens», on es troba a gust, practiquen l'humor brutal, els excessos sexuals i el sacrilegi. La seva freqüentació del món de les dones del Sena li va proporcionar material per a la seva escriptura, tot el que viu, el que li expliquen, el que observa, i el va guardar en la seva memòria.

Al 1880 va publicar el conte considerat un dels millors en el seu gènere: "Bola de Sèu", inclòs en "Les vetllades de Médan". En els anys que van seguir va escriure més de dos-cents contes, entre ells "Mademoiselle Fifi" de 1882 i "La Parure" el 1884.

Les seves obres estan escrites en un estil senzill, on es transmet amb realisme l'essència humana. Això es reflecteix tant en els seus relats, així com també en les seves tres col·leccions de records de viatges, i a les seves sis novel·les, entre elles es poden citar: "Una vida" de 1883; "Bel Ami" de 1885; "Els dos germans" de 1888; "La mà esquerra" de 1889 i "El nostre cor" de 1890.

Al desembre de 1891, precipitant la seva mort, redacta el seu testament. La bogeria el turmenta. El 1 gener 1892 intenta suïcidar-se i el 7 és internat en un sanatori de Passy, ​​on mor el 6 de juliol de l'any següent.  

“La mà dissecada” és un relat d’horror, text narratiu dialogat escrit pel famós Guy de Maupassant, publicat l’edició del 23 de desembre del 1883 en el periòdic Le Gaulois, i després recopilat en la col·lecció de relats fantàstics de 1875,  Contes du jour et de la nuit. Es tracta també d’un relat de l’obra “La tomba i altres contes d’horror”, un seguit de contes de l’escriptor escollits per Emili Gil.

El conte comença amb el personatge a una festa amb uns amics, un dels amics (Pierre.B) els ensenya una mà que ha comprat fa relativament poc, ells l’avisen sobre la mà, li diuen que vigili amb aquesta, semblava ser la mà d’un criminal, un assassí perillós. (“Qui ha matat, matarà” diu un dels seus amics). L’amic content i indiferent amb els seus comentaris, decideix quedar-se-la i la penja com a campana de la porta. Però comencen succeint coses no tan normals... Tots els amics en desacord amb ell, li ordenen que tregui la mà, i l’home sense altra opció decideix posar la mà a l’habitació. Una pèssima idea... Aquella nit el protagonista dorm intranquil, pensant en l’amic i amb el seu acompanyant... En mig de la nit el criat del seu amic el va a buscar, li diu que han assassinat el seu amo. Ell marxa cap a casa seva, on es troba al seu amic encara viu, però sense coneixement ni consciència. Aquell dia la policia estava a casa seva, l’home estava tirat al llit, marejat, inconscient i desolat, amb marques d’una mà al coll, la mà havia desaparegut... Ell és internat en un psiquiatra, i després d’un temps es declara la seva mort... Ell és enterrat casualment al costat d’un cos sense mà. El personatge principal paga al capellà perquè li faci missa habitualment a l’home sense mà.

·         El text té un to totalment irònic, l’home en tot moment busca diversió i tot amb un punt d’indiferència extrema. També podem trobar moltes escenes sarcàstiques, el fet de que en Pierre sigui tan irrespectuós i la mà l’ataqui fins deixar-lo totalment inconscient és molt sarcàstic. En tot moment es pot veure el to de horror que li dóna l’escriptor, l’intriga i curiositat en tot el fragment. L’historia està narrada des de el punt de vista d’un dels amics d’en Pierre, el protagonista. Pierre és el protagonista del text, un noi que estudia a Normandia amb molt poc respecte pels morts i una personalitat sarcàstica i un to irònic. En canvi en narrador, el seu amic, sembla ser un noi molt més tranquil i respectuós. 

El text es divideix en tres part, l’estructura d’una narració:

Plantejament: Des de principi del text fins al final de la reunió d’amics. Així ens introdueixen en l’ambient i en el moment, i ens presenta als personatges. També ens introdueix la principal idea del relat, que es la mà, i explicant que en la reunió un dels amics, en Pierre, porta la mà dissecada d’un assassí ens dóna una idea del que pot passar després en el text.

Des de el principi fins a ...cadascú tornà a casa seva”.

Nus: Continua des de “L’endemà, vaig anar...” fins a “Es creia perseguit...” És quan el narrador va a casa d’en Pierre, on en Pierre col·loca la mà a la alcova, i durant la nit en Pierre és atacat per ella. Llavors arriba la policia, no saben que passa i en Pierre es totalment fora de sí mateix i l’ingressen a un psiquiatre.

Aquí veiem com transcorren els fets del relat.

Desenllaç: Des de “Un dia em van venir a...” fins al final del text. Aquí es dóna una acció final que tenca el relat. És la mort d’en Pierre i l’enterrament al costat del taüt de l’home sense mà. I per finalitzar el narrador paga al capellà del poble perquè pregui per l’ànima de l’home sense la seva mà.   

El fragment utilitza ironia en molt casos, majoritàriament l’actitud i comentaris d’en Pierre és el to irònic en el text (Per exemple quan en Pierre contesta “I qui ha begut, beurà” a la dita “Qui ha matat, matarà). La mà es una metonímia que representa a tot l’assassí com a la persona. (Ex: ponx, alcova.)

El vocabulari és estàndard i el nivell del llenguatge normal, però amb alguns mots pocs freqüents. Té un ritme ràpid, amb enunciats curts, i sobresalten molt les exclamacions i la puntuació. El to el començament es totalment festiu però després d’una estona es comença a veure el to d’horror del relat.

El narrador és intern en primera persona, testimoni i objectiu, els fets no els viu ell, només els narra. El temps del relat té un ordre cronològic, el fets ocorren a Normandia, i no hi ha data, però encara així, segons com s’expressen  i es comporten el podríem situar al s. XIX,  

Personatges:

Principals:  Pierre. B, la mà(criminal). En Pierre evoluciona durant tot el relat, els fets que viu li afecten a la seva forma de ser i sobretot psicològicament. La mà actua en tot moment, i té participació important en la història.

El narrador es testimoni, no evoluciona en cap moment del text, ni es mostra en part dels fets importants del text, només els veu, no els viu.

Secundaris: Amics i criat.

     El text m’ha semblat interessant, encara que no es el tipus de text que més m’agrada, m’ha deixat una mica indiferent, per la meva opinió es queda curt el fragment, suposo que la versió original serà més densa.  Però tot i així aconsegueix que estiguis dins d’ell tota l’estona i no el deixis, també és bastant alliçonador el relat. M’agradaria llegir algun altre relat de l’autor. 

"Midnight City"

3ra persona.

Els nens eren a una sala freda i fosca, passant una tarda avorrida, sense res més a fer que utilitzar els seus poders i practicar per augmentar les seves capacitats mentals. Mentre ells estaven a la sala, bastant avorrits dels exercicis que havien de realitzar una i altra vegada, els seus “protectors” (un equip d’investigació científica) eren a una altra sala a prop per vigilar-los. Tots els nens dins d’aquella sala estaven segurs que eren usats com a experiments per els investigadors.

En aquell moment es va afegir a la sala el nen M (anomenaven els nens amb les lletres de l’abecedari perquè no donaven massa importància a la persona que eren els nens), va entrar a la habitació agafant-li la mà amb molta decisió al Dr. Donovan, el responsable dels nens.

Aquella mateixa nit els nens van fugir, van trencar portes i tots tipus d’obstacles, van marxar fora d’aquelles habitacions tan grises i buides. Van sortir d’aquell edifici baixan per les escales tan ràpid com podien fins arribar al bosc, que era a uns pocs quilòmetres d’aquella edificació elegant per fora i buida per dintre. Després d’un temps fora i totalment lliures els van començar a buscar. Ells fàcilment podien amagar-se i despistar-los amb els seus poders.

Després d’una estona corrent i fugint, ja de dia, van arribar a una nau industrial sense dificultats, però totalment cansats. Li van donar vida a aquell espai mort, va passar de ser un lloc buit i trist a ser un lloc ple d’energia, l’energia que proporcionaven aquells infants era inexplicable. Van utilitzar els poders que havien desenvolupat i lliurament van descobrir on era el límit.

En pondre’s el sol van pujar a dalt, al sostre de la nau per contemplar el que mai havien contemplat. Mentre el sol baixava ells es van agafar de les mans, no podien estar més junts, eren tots en un mateix grup. No podien sentir res millor. Eren lliures i estaven junts, eren feliços.

1ra persona.

Érem a una sala freda i fosca, passant una tarda avorrida, sense res més a fer que utilitzar els nostres poders i practicar per augmentar la nostra capacitat mental. Mentre nosaltres érem allà, bastant avorrits d’exercicis que ja havíem realitzat una i altra vegada, els nostres “protectors” (una mena d’equip d’investigació científica) eren a una altra sala a prop de la nostra per vigilar-nos. Clarament, aquí tots érem conscients que som fets servir com a experiments per a ells i res més.

En aquell moment es va afegir a la sala el nen M. Generalment ens anomenen amb les lletres de l’abecedari perquè ells no donen massa importància a la persona que podem ser nosaltres, va entrar amb molta decisió, agafat de la mà del Dr. Donovan. Alguna cosa estaria planejant.

Aquella mateixa nit tots vam fugir, vam trencar portes i tots tipus d’obstacles, vam marxar de les nostres habitacions tan grises i buides. Vam sortir d’aquell edifici corrent per les escales tan ràpid com podíem per arribar al bosc, que era a pocs quilòmetres d’aquella edificació elegant per fora i trista per dintre. Després d’un temps fora i totalment lliures ens van començar a buscar. Fàcilment podíem amagar-nos i despistar-los amb els seus poders. No va ser complicat apagar les seves llanternes i deixar-los sense visió.

Després d’una estona corrent i fugint vam arribar a una nau industrial -ja de dia- sense dificultats, però totalment esgotats. Li vam donar vida a aquell espai mort, va passar de ser una nau totalment buida a tenir tota la nostra energia. Utilitzant els poders que havíem desenvolupat, volíem descobrir lliurament on era el nostre límit.  

En pondre’s el sol vam voler pujar a dalt, al sostre de la nau per contemplar el que mai havíem contemplat. Mentre el sol es ponia ens vam agafar de les mans, ara estàvem més junts que mai. No podíem sentir res millor. Érem lliures i estàvem junts, érem feliços. I de fet, mai vam sentir res millor.