Fa uns quants anys que visc a la Via Nazionale, a Roma, és un dels carrers principals, d’entre aquells que quan s’obre la porta del portal, t’envaeixen aquelles extravagants veus de la gent i respires la vida de la ciutat en un estat òptim. Considero que poca gent pot sobreviure als carrers més inundats de Roma o al seu enorme turisme i a la multitud de persones cada dia. Encara que es pot considerar que mai t’avorriràs en un d’aquests. En canvi, la cosa passa a ser diferent quan ja no tens a la persona que t’entretenia per aquells carrers. Just quan surts per la porta, respires l’hivern i ja no sents la seva escalfor, t’adones que a vegades no es pot evitar caure a terra esvaït.
Avui es compleixen els tres anys de la mort de la meva enamorada. Dic enamorada perquè tots dos creiem abans en l’amor de la nostra unió, que en l’amor dipositat en una aliança de matrimoni per sempre, arriscant-te a perdre tot aquest amor, com es perden els matrimonis divorciats o els amors de dos mesos. Ella, Isabella, havia estat amb mi sempre, gairebé a diari, els nostres pares eren companys de la universitat i sempre ens veiem entre sopars i sortides familiars. Mentre els nostres pares es prenien el cafè, nosaltres ens llegíem contes com adults, o ens escapàvem i preníem el millor gelat de la ciutat, a la gelateria Giolitti. Al passar a l’institut, els seus pares varen decidir que aniria a un centre privat, i llavors es van mudar als afores. En aquell temps ens veiem poc, potser una vegada al mes sopàvem tots o sortíem per la ciutat com feiem abans. He de confessar que em vaig acostumar a la soledat, considerant que ella era la millor i única companyia que tenia. Però, poc temps després, els seus pares es van separar. Les nostres quedades com a dues famílies s’havíen acabat, ara ja mai més tornaria a refer la meva relació amb ella. Era definitiu, o almenys això creia.
Després d'un any i mig vaig comprovar que això no seria així per sempre. Un dia qualsevol em vaig despertar, i vaig escoltar la seva veu, ella era a casa. Mai oblidaré la màgia d'aquell dia. Llavors em vaig vestir com un boig i vaig baixar a saludar la meva millor amiga en el record. La vaig abraçar tan fort que amb prou feines em podia creure que contenia tanta emoció en mi mateix. Els meus pares al igual que jo estaven encantats de tenir-la a ella com a visita. Després d'una bona estona en família parlant sobre el dia a dia, vam decidir anar a fer un passeig pel centre de la ciutat com era de costum, tornar a explicar-nos les coses i recuperar el temps perdut. Ella em va explicar que tornava a la ciutat com abans, però ara només amb la seva mare. Ella era molt forta, tot just, en aquest moment vaig poder veure el dolor que patia per la separació dels seus pares, sovint deia que si ells no volien, la primera a donar suport a una separació seria ella. Em parlava com si no haguessin passat els dies separats, com si mai hagués estat lluny i mai ens haguéssim trobat a faltar. Va ser just en aquell moment, quan em vaig adonar que mai podria viure sense ella.
En aquell moment teníem 17 anys, érem joves sense saber encara el que volíem per al nostre futur. La nostra història com una alguna cosa més que amics va ser a partir dels 18 anys, va ser a la Fontana di Trevi, travessant-la vam veure una parella, el noi va demanar matrimoni a la seva enamorada, i ella va dir que si. La Isabella, que era un sac d’amor, estava entusiasmada així que la vaig abraçar, i vaig poder sentir tot el seu calor i la seva dolça olor. Llavors em vaig separar molt a poc a poc, ella em fregava amb les seves mans a l'esquena, i m’acariciava, era encantadora. Era un noia tan vital, contenia emoció al seu interior, suposo que sona massa típic quan l'escoltes, però quan es diu, sona esplèndid. M'encantava, ella com a persona, com a noia, com a nena, simplement m'encantava. I és un sentiment que costa de comprendre. No t'expliques com pot fer-te sentir tan bé una sola persona. No vols res més, només quedar-te al seu costat. En el moment de separar-me, vaig fregar la meva galta amb la seva, vaig notar la calor de la cara, era suau, i feia bona olor. La vaig mirar als ulls i em vaig apropar, tal com s'acosten els pares als nadons quan dormen, lentament i amb tota la confiança que podia oferir. Ella em va mirar als llavis, en aquell moment vaig saber que això era un si. Vaig poder comprovar la suavitat dels seus llavis i l'encant del seu amor. Oferia tranquil·litat, ella era un oceà de pau, i alhora una extraordinària diversió.
Llavors vam començar una història, o alguna cosa, simplement un curiós interrogant. Una cosa així com "?" I res més. Però dins d'aquest "?" Estàvem només jo i ella, aquest "?" Era la meva única salvació, el meu espai de felicitat segura. Després d'uns mesos vam decidir trencar aquest interrogant i passar a formar una parella o una mica més estable, vam decidir posar-li el nom "nuvis", ja se que és comú, però no es pot dir d'una altra manera ...
Després d'uns quants anys, concretament cinc, de viure tantes coses junts i encara i més increïble, seguir junts, vam decidir prendre el nostre espai. Vam llogar un pis al carrer on estava la nostra gelateria preferida, al carrer Via degli Uffici del Vicario, i just unes passes més endavant teníem la gelateria en la que havíem compartit tants de moments i històries, La gelateria Giolitti. Encara ho penso i segueixo sense creure-ho, vam passar tants moments, vam superar tantes coses, vivim i gaudim dia a dia, discutíem i ho arreglàvem, funcionàvem com a parella. La convivència amb ella era encantadora. La confiança era el millor, les coses boniques, els detalls ximples, les dutxes en companyia, les torrades amb cors de melmelada i les nits en blanc junts preocupats per com pagaríem les despeses de la nostra petita casa. Doncs crec això era convivència en parella. I la veritat és que no se'ns donava gens malament.
A ella li encantaven els jocs de paraules. En sortir de casa sempre deixava alguna cosa escrita per allà, una cosa que podia veure just al despertar o cinc minuts abans que ella arribés. I majoritàriament, recordo Roma per l’amor, la Isabella sempre deia que Paris era la ciutat de l’amor, però que a diferencia, Roma era l’amor. Al principi no havia caigut en aquest detall tan ximple, i es que Roma llegit del revés sembla ser que dona la meva paraula preferida, amor. La Isabella sempre ho deixava escrit per casa, i jo en algun moment del dia ho trobava. Intentava mai buscar-lo, doncs crec que l’amor no es busca, simplement apareix i t’envaeix.
Però tot no podia ser felicitat en la vida, no? Va arribar el moment del dolor, de patir, del plor dins de la comèdia. I aquest dolor va ser molt més del que mai vaig poder imaginar. La Isabella em va confessar que feia un any li havien diagnosticat leucèmia. Leucèmia limfocítica crònica. Feia un any els metges havien dit que no creien que això anés a més, que el tractés com una malaltia amb la qual conviure, i no com tan real càncer, simplement que es cuidés van dir. Però això després de passar nou mesos més no va ser l'acordat. Ella va morir.
L'únic que intento recordar del dia de la seva mort, és la meva paraula preferida, potser sembli egocèntric, però després d'uns quants anys, vaig decidir oblidar-me de tota la resta, dels seus dolors, de la seva febre i sudoració provocada pel càncer, del seu cansament i debilitat, de tots els seus símptomes amb els quals vaig conviure uns cinc mesos, desitjant que tot passés, desitjant que tot fos fora, que aquell vell so de la Via Nazionale recorregués a mi i m’inundés amb aquelles esplèndides vides. Desitjant tornar a trobar-me la meva paraula escrita pels matins i desitjant tornar a veure-la radiant, i olorar la seva fragància. Vaig decidir quedar-me amb aquesta paraula, i vaig pensar en el significat d'aquella durant molt de temps. I no entenia com una paraula podia contenir tant d’amor i tristesa alhora. Totes les llàgrimes, tot el dany provocat, tot el sofriment, també es basa en l'amor... I encare així, estava convençut de desitjar caminar pels carrers de Roma un altre cop amb ella, tornar a passar pel Coliseu, o pel gran Foro Romà, era un dels nostres llocs preferits, entràvem i un cop dins podíem passar tota la tarda que mai tindríem prou. Tornar a assentar-nos a les escales de la Piazza di Spagna, amb tota la multitud i menjar pels carrers gaudint de la grandiosa gastronomia italiana. O simplement caminar al seu costat i recórrer d'una punta a l'altre Roma, per a poder menjar un altre gelat amb ella…
