"Coses de la providència"

El conte “Coses de la providència” està escrit per Pere Calders, un escriptor nascut a Barcelona, el 29 de setembre de 1912. Va ser un escriptor i dibuixant català. Conegut sobretot per la seva faceta de contista. A més dels contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics. Pere Calders va morir el 21 de juliol del 1994, amb 81 anys.

Aquest text se centra en la experiència extraordinària i per dir-ho d’alguna manera absurda que viu el protagonista. Un bon dia, un bon home decideix fer un passeig, ja que s'havia llevat feliç. En tornar a casa, s'adona que ha oblidat les claus i en trucar es troba que, en comptes d'obrir-li la porta la minyona, ho fa un senyor vestit igual que ell, a qui no coneix. Confòs, es troba tota una família vivint a casa seva i ell no pot demostrar que hi viu. Al principi el prenen per boig, però després el pare, sospitant que pot ser un pretendent de la seva filla, el convida a dinar. El protagonista, rendit, hi accedeix. Ell encara no es podia creure el que estava passant. Després d’una lleu discussió amb l’Ernest, l’home de mitja edat, va conèixer la seva família, la seva filla Clara, la seva dona Dolors i els dos nens petits. I quan la família s’havia acostumat a la seva presència, ell encara no es podia creure res.  Després de dinar, torna a reclamar casa seva i aleshores, el cap de família li explica una història que li havia passat quan era jove, i que pretén que és igual que la del protagonista.Així l’Ernest obta per parlar amb ell i explicar-li que si això passava era per alguna cosa, tal com li va passar a ell amb la Dolors. En totes dues, diu, la Providència posa al davant una vida futura de la qual no podem escapar. Al final, el protagonista es casa amb la filla de la casa, la Clara. i no sap si ha fet bé o no.

Aquest conte de Pere Calders no te cap relació amb el llarg de la seva vida, tot el conte es una situació que ell va imaginar i després va plasmar.

El conte consta de les tres parts bàsiques:

-La introducció seria des del començament fins al punt 9 de la 1era part. Ja que és quan s’adona de que s’havia oblidat les seves claus i en el moment de tocar la porta es troba amb una situació totalment desconeguda. Llavors comença l’acció, la història del conte.

-El nus d’aqui endevant fins al començament de la història de l’Ernest amb la Dolors. Aquesta història és la que porta al protagonista a prendre una desició final.

-I per tant, aquí comença el desenllaç de la història.  A partir del començament de la història ja comença a plantejar-se una desició final. (La desició que el protagonista es casi amb la Clara).

Els personatges que apareixen en el conte son el protagonista que es un noi jove, la Irene que es la seva serventa i es vella, l’Ernest que es un senyor gran, la família de l’Ernest es a dir la seva dona els seus dos fills i la Clara que es més gran, que els seus germans. Sobre els personatges no sabem gaires coses ja que l’escriptor Pere Calders no solia dedicar massa temps a la seva descripció, ens dius coses justes i puntuals com per exemple lo de el bigoti o l’edat aproximada de els personatges, resumidament, no fa una descripció amplia de els personatges, es a dir no sabem gaires coses sobre ells.

Pere Calders fa ús de l’ironia , l’humor, la fantasia, i  l’absurd. També fa servir un context totalment normal i quotidià en el qual els protagonistes viuen situacions bastant fora de lloc, que provoca el desconcert en el lector. Els contes de Pere Calders destacaven per ser irònics i a vegades fantasioses, i aquest text presenta un punt bastant irònic. La llengua es senzilla i comuna, fa ús de el registre estàndard, i fins i tot col·loquial, el vocabulari que utilitza per narrar els fets és una mica complex, tot i que el seu llenguatge és accessible.

El text està situat en una época de Guerra Civil poder i de pocs recursos, som conscients d’això quan el protagonista descriu la situació que estàn vivient en aquell moment tant dur.

Roma del revés.

Fa uns quants anys que visc a la Via Nazionale, a Roma, és un dels carrers principals, d’entre aquells que quan s’obre la porta del portal, t’envaeixen aquelles extravagants veus de la gent i respires la vida de la ciutat en un estat òptim. Considero que poca gent pot sobreviure als carrers més inundats de Roma o al seu enorme turisme i a la multitud de persones cada dia. Encara que es pot considerar que mai t’avorriràs en un d’aquests. En canvi, la cosa passa a ser diferent quan ja no tens a la persona que t’entretenia per aquells carrers. Just quan surts per la porta, respires l’hivern i ja no sents la seva escalfor, t’adones que a vegades no es pot evitar caure a terra esvaït. 

Avui es compleixen els tres anys de la mort de la meva enamorada. Dic enamorada perquè tots dos creiem abans en l’amor de la nostra unió, que en l’amor dipositat en una aliança de matrimoni per sempre, arriscant-te a perdre tot aquest amor, com es perden els matrimonis divorciats o els amors de dos mesos. Ella, Isabella, havia estat amb mi sempre, gairebé a diari, els nostres pares eren companys de la universitat i sempre ens veiem entre sopars i sortides familiars. Mentre els nostres pares es prenien el cafè, nosaltres ens llegíem contes com adults, o ens escapàvem i preníem el millor gelat de la ciutat, a la gelateria Giolitti. Al passar a l’institut, els seus pares varen decidir que aniria a un centre privat, i llavors es van mudar als afores. En aquell temps ens veiem poc, potser una vegada al mes sopàvem tots o sortíem per la ciutat com feiem abans. He de confessar que em vaig acostumar a la soledat, considerant que ella era la millor i única companyia que tenia. Però, poc temps després, els seus pares es van separar. Les nostres quedades com a dues famílies s’havíen acabat, ara ja mai més tornaria a refer la meva relació amb ella. Era definitiu, o almenys això creia. 

Després d'un any i mig vaig comprovar que això no seria així per sempre. Un dia qualsevol em vaig despertar, i vaig escoltar la seva veu, ella era a casa. Mai oblidaré la màgia d'aquell dia. Llavors em vaig vestir com un boig i vaig baixar a saludar la meva millor amiga en el record. La vaig abraçar tan fort que amb prou feines em podia creure que contenia tanta emoció en mi mateix. Els meus pares al igual que jo estaven encantats de tenir-la a ella com a visita. Després d'una bona estona en família parlant sobre el dia a dia, vam decidir anar a fer un passeig pel centre de la ciutat com era de costum, tornar a explicar-nos les coses i recuperar el temps perdut. Ella em va explicar que tornava a la ciutat com abans, però ara només amb la seva mare. Ella era molt forta, tot just, en aquest moment vaig poder veure el dolor que patia per la separació dels seus pares, sovint deia que si ells no volien, la primera a donar suport a una separació seria ella. Em parlava com si no haguessin passat els dies separats, com si mai hagués estat lluny i mai ens haguéssim trobat a faltar. Va ser just en aquell moment, quan em vaig adonar que mai podria viure sense ella.

En aquell moment teníem 17 anys, érem joves sense saber encara el que volíem per al nostre futur. La nostra història com una alguna cosa més que amics va ser a partir dels 18 anys, va ser a la Fontana di Trevi, travessant-la vam veure una parella, el noi va demanar matrimoni a la seva enamorada, i ella va dir que si. La Isabella, que era un sac d’amor, estava entusiasmada així que la vaig abraçar, i vaig poder sentir tot el seu calor i la seva dolça olor. Llavors em vaig separar molt a poc a poc, ella em fregava amb les seves mans a l'esquena, i m’acariciava, era encantadora. Era un noia tan vital, contenia emoció al seu interior, suposo que sona massa típic quan l'escoltes, però quan es diu, sona esplèndid. M'encantava, ella com a persona, com a noia, com a nena, simplement m'encantava. I és un sentiment que costa de comprendre. No t'expliques com pot fer-te sentir tan bé una sola persona. No vols res més, només quedar-te al seu costat. En el moment de separar-me, vaig fregar la meva galta amb la seva, vaig notar la calor de la cara, era suau, i feia bona olor. La vaig mirar als ulls i em vaig apropar, tal com s'acosten els pares als nadons quan dormen, lentament i amb tota la confiança que podia oferir. Ella em va mirar als llavis, en aquell moment vaig saber que això era un si. Vaig poder comprovar la suavitat dels seus llavis i l'encant del seu amor. Oferia tranquil·litat, ella era un oceà de pau, i alhora una extraordinària diversió.

Llavors vam començar una història, o alguna cosa, simplement un curiós interrogant. Una cosa així com "?" I res més. Però dins d'aquest "?" Estàvem només jo i ella, aquest "?" Era la meva única salvació, el meu espai de felicitat segura. Després d'uns mesos vam decidir trencar aquest interrogant i passar a formar una parella o una mica més estable, vam decidir posar-li el nom "nuvis", ja se que és comú, però no es pot dir d'una altra manera ...

Després d'uns quants anys, concretament cinc, de viure tantes coses junts i encara i més increïble, seguir junts, vam decidir prendre el nostre espai. Vam llogar un pis al carrer on estava la nostra gelateria preferida, al carrer Via degli Uffici del Vicario, i just unes passes més endavant teníem la gelateria en la que havíem compartit tants de moments i històries, La gelateria Giolitti. Encara ho penso i segueixo sense creure-ho, vam passar tants moments, vam superar tantes coses, vivim i gaudim dia a dia, discutíem i ho arreglàvem, funcionàvem com a parella. La convivència amb ella era encantadora. La confiança era el millor, les coses boniques, els detalls ximples, les dutxes en companyia, les torrades amb cors de melmelada i les nits en blanc junts preocupats per com pagaríem les despeses de la nostra petita casa. Doncs crec això era convivència en parella. I la veritat és que no se'ns donava gens malament.

A ella li encantaven els jocs de paraules. En sortir de casa sempre deixava alguna cosa escrita per allà, una cosa que podia veure just al despertar o cinc minuts abans que ella arribés. I majoritàriament, recordo Roma per l’amor, la Isabella sempre deia que Paris era la ciutat de l’amor, però que a diferencia, Roma era l’amor. Al principi no havia caigut en aquest detall tan ximple, i es que Roma llegit del revés sembla ser que dona la meva paraula preferida, amor. La Isabella sempre ho deixava escrit per casa, i jo en algun moment del dia ho trobava. Intentava mai buscar-lo, doncs crec que l’amor no es busca, simplement apareix i t’envaeix. 

Però tot no podia ser felicitat en la vida, no? Va arribar el moment del dolor, de patir, del plor dins de la comèdia. I aquest dolor va ser molt més del que mai vaig poder imaginar. La Isabella em va confessar que feia un any li havien diagnosticat leucèmia. Leucèmia limfocítica crònica. Feia un any els metges havien dit que no creien que això anés a més, que el tractés com una malaltia amb la qual conviure, i no com tan real càncer, simplement que es cuidés van dir. Però això després de passar nou mesos més no va ser l'acordat. Ella va morir.

L'únic que intento recordar del dia de la seva mort, és la meva paraula preferida, potser sembli egocèntric, però després d'uns quants anys, vaig decidir oblidar-me de tota la resta, dels seus dolors, de la seva febre i sudoració provocada pel càncer, del seu cansament i debilitat, de tots els seus símptomes amb els quals vaig conviure uns cinc mesos, desitjant que tot passés, desitjant que tot fos fora, que aquell vell so de la Via Nazionale recorregués a mi i m’inundés amb aquelles esplèndides vides. Desitjant tornar a trobar-me la meva paraula escrita pels matins i desitjant tornar a veure-la radiant, i olorar la seva fragància. Vaig decidir quedar-me amb aquesta paraula, i vaig pensar en el significat d'aquella durant molt de temps. I no entenia com una paraula podia contenir tant d’amor i tristesa alhora. Totes les llàgrimes, tot el dany provocat, tot el sofriment, també es basa en l'amor... I encare així, estava convençut de desitjar caminar pels carrers de Roma un altre cop amb ella, tornar a passar pel Coliseu, o pel gran Foro Romà, era un dels nostres llocs preferits, entràvem i un cop dins podíem passar tota la tarda que mai tindríem prou. Tornar a assentar-nos a les escales de la Piazza di Spagna, amb tota la multitud i menjar pels carrers gaudint de la grandiosa gastronomia italiana. O simplement caminar al seu costat i recórrer d'una punta a l'altre Roma, per a poder menjar un altre gelat amb ella… 

Pintar grafits, un art o embrutar parets?

Actualment, les parets de tot el món s’han convertit en més que simples estructures, ara són el lloc perfecte per deixar el rastre de tots aquells que saben fer-ho mínimament bé. Els grafits són considerats vandalisme continua i inconcientment sense una valoració prèvia del grafit o del que vol expressar. Certament en la seva majoria són grafits sense cap valor moral o social, però també hi ha una gran part que té el valor suficient com per poder conciderar-lo art. Les manifestacions artístiques han evolucionat amb el temps, podem considerat el grafit un art o forma d’expressió del nostre temps.

Ara bé, aquest art s'enfrenta continuament amb les sancions jurídiques, les normes generals sobre el comportament o conducta dels ciutadans, afirma que “queda totalment prohibit esgarrapar, embrutir, escriure o dibuixar en les parets, façanes i portes d’edificis”. Però tot i així, ens adonem que els grafiters no s’han pres pas seriosament les normes generals, tot tenint en compte que si són descoberts, hauran de pagar una multa de fins 300 euros, depenent del dibuix, ja que es consideren infraccions greus. Els llocs més comuns on pinten els grafiters  són les parets d’alguns bancs, o altres llocs semblants, ja que són de “granit”, per tant, la tinta s’absorbeix i no hi ha possibilitat de treure-ho, sinó canviar la paret.

El la majoria de països, els grafits podrien ser considerats un atac a la propietat privada i per això s’apliquen càstigs jurídics. Certament massa grafits en un lloc determinat afecta el valor d'algunes propietats, espatllen les parets i fins i tot monuments de les ciutats. I doncs així també espatllen paisatges, influeixen sobre el desenvolupament del lloc, tan turístic com comercial. Així doncs acaba generant-se un mal ús dels recursos públics, perquè molts diners emprats en treure grafits, podrien utilitzar-se per altres coses en bé de tots.

Tot i les molèsties ocasionades a algunes persones, el grafit es podria considerar un art. Si està ben fet, aquest és agradable de veure i afavoreix a la ciutat en lloc d’espatllar el nostre entorn. Un grafit en bon estat reflecteix realment el que sent la persona, ofereix als joves una possible forma d’expressar-se, en especial a qui no té altra forma de fer-ho per motius econòmics. Ja que els materials són barats en comparació a altres tipus d'arts i facilita aquesta manifestació a persones amb pocs recursos. Així doncs també podríem considerar-ho possitivament una forma no-violenta de protesta. Persones realment bones, poden fer meravelles.

Sense grafits potser ens podríem estalviar molts problemes, però, sense algunes obres realment bones, no tindríem la sort d’apreciar diferents tipus d’arts, o la sort de somriure i pensar en l’art generat en qualsevol lloc, com a art de veritat.  

Gat negre.

Aquest comentari de text és sobre “El gat negre”, de l’autor Edgar Allan Poe. Aquest va néixer a Boston, el 19 de gener del 1809. Els seus pares van morir quan ell encara era un nen i en aquell moment va ser acollit per un matrimoni de Virginia, encara que mai van arribar a adoptar-lo oficialment. Va entrar a l’exèrcit per un període curt.

Va convertir-se en un escriptor, crític, poeta i periodista. Treballava a llocs on el sou era escàs, però li deixaven publicar els seus relats i tenia l’oportunitat d’arribar a la fama. És reconegut com un mestre universal dels relats curts i especialment recordat pels seus contes de terror.

Edgar va morir el 7 d’octubre del 1849, amb una edat de 40 anys de vida, després de la mort de la seva dona al 1847. Durant un temps es va sospitar que la seva mort estava relacionada amb l’alcohol i un aturada cardíaca, però mai es va descobrir.

El nostre autor va publicar al periòdic “Saturday Evening Post” de Filadelfia l’any 1843, un dels millors contes d’horror: “El gat negre”. Es tracta d’un conte fantàstic propi del Romanticisme, al segle  XIX, ho podem deduir per l’ambient gòtic i el tema anguniós i macabre del text.

El gènere literari al que el text pertany és la narrativa i com a subgènere és un conte de terror. Enfoca el misteri i la bojeria, en el text veiem molts moments o situacions bastants macabres, com per exemple: la mort del gat negre penjat al jardí, o la descripció del moment en el qual assassina la seva pobra dona i la imatge d’ella mateixa emparedada dins del soterrani. Clarament l’objectiu del text és desenvolupar inquietud en el lector.

En el conte ens expliquen uns fets amb uns tocs macabres, segons el nus, l’home en un passat va matar al seu gat negre, no sabem el perquè, però des d’aquest moment els pensaments el torturen i el segueixen turmentant. Després d’un temps d’aquest crim, ell troba a un gat negre gairebé exacte al seu, però amb una petita i a la vegada molt significativa taca blanca al pit. Ell el porta a casa i amb la seva dona decideixen adoptar-lo. Després de tenir uns dies a l’animal, l’home comença a odiar-lo, en part perquè aquest animal no el deixava tranquil, el perseguia a tots arreu i perquè aquest mateix fet li recorda el seu altre gat i el crim que ell havia comès. Llavors, un dia l’home intenta matar el gat després de sentir-lo entre les seves cames i enfadar-se amb l’animal, la seva dona intenta impedir-li i sense pensar ell li dóna un cop sec al cap de la dona i mor a l’acte, l’home decideix emparedar-la al soterrani. Des d’aquell mateix moment l’home descobreix la desaparició del gat. I doncs aquí continuaria el desenllaç del fragment.

El conte fa servir un registre formal, amb un llenguatge estàndard. Fa servir moltes paraules amb un to totalment macabre, també utilitza molts adjectius relacionats amb el mal. Com per exemple: horror, mort, crim, bèstia, irracional, desgràcia, sinistre, fúnebre... “Oh, fúnebre i terrible màquina d’horror i crim, d’agonia i de mort...”.

El nostre relat comença amb un ritme tranquil, més aviat normal, i a mida que van succeint els fets, el ritme s’accelera i comença amb oracions més curtes i ràpides, per causar l’intriga i el misteri en el lector.

Alhora podem veure que la forma d’expressió predominant en el fragment és la narració. El narrador és en primera persona i parlen d’un estil indirecte, és un narrador intern i protagonista, podem comprovar-ho en el text per que l’home relata els fets des del seu punt de vista i són fets que ell mateix viu.

Exemple: “La meva muller m’havia fet observar...”. També trobem diferents recursos estilístics al text, entre aquests predominen les comparacions i també podem trobar símils o metàfores com per exemple la taca blanca en el gat negre.

Els espais físics on ocorren els fets són diversos, l’home des de la cel·la on és i, per altra banda, la seva casa i el soterrani on acaba emparedant la seva dona. Crec que l’autor intenta situar-nos el passat i ho fa amb aquests espais diferents, la cel·la en el present i la casa en el passat. L’ambient del conte és de temor i a la vegada de molta seguretat per part de l’home.

El personatge principal és el protagonista. No podríem definir-lo del tot ja que només tenim una part del conte. Segons el que llegim al principi, era un home dòcil i bondadós amb una gran afició pels animals, però tot el seu caràcter desapareix en el moment que ell comença a beure i es converteix en un persona mal educada, perversa i irritable, totalment violent i capaç de fer veritables atrocitats, també veiem que és una persona amb preocupacions i podríem deduir que no ha tingut un passat molt tranquil. Diria que és un personatge rodó, suposo que durant el text sencer i amb el desenllaç del relat podríem veure altres característiques més del personatge.

Psicològicament parlant del text podríem comentar la taca blanca per simbolitzar el bé dins de tot el mal. I el fet de que la taca es converteixi en la forca indica un sentiment de culpabilitat per part del personatge.

El text m’agrada, és una lectura que hagués fet pel meu compte, i comentar-la de la forma que l’hem comentada em sembla genial. A partir d’aquests comentaris ens adonem de coses que durant una primera lectura no pensem. En aquest compte descobrim sentiments molt diferents al mateix temps a partir dels personatges. És a dir, els sentiments contradictoris dels personatges, com l’odi i afecte del protagonista pel seu gat alhora.